Avui ho hem tornat a intentar. S'ha convertit en un repte personal...
Les dues cares d'una moneda: una cara vol pujar a qualsevol preu i de qualsevol manera. L'altra cara és previsora de tots els consells d'alta muntanya per algú que no és muntanyenc de primera.
Així que hem arribat al terme mig. L'estany d'Estats. Més enllà esperaven la boira i la pluja. I el cansament...
Fer la Pica en un sol dia, o estàs molt ben preparat, o és un suïcidi.
La pujada fins aquí és dura, però és brutal. Feia un dia ennuvolat, que ha anat molt bé per qüestions de calor. Per contra, a aquest paisatge i als estanys (de Sotllo i d'Estats), els hi faltava el sol. Els reflexes del sol a l'aigua i al verd de la muntanya que els dóna aquella brillantor tan especial. L'hem pogut entreveure en algun moment i ha deixat el regust de voler-ne més.
A la baixada hem tornat a dinar on l'últim cop, damunt d'una roca al costat del riu, refrescant els peus i descansant el cos.
Els gossos, per variar, han estat a l'alçada. Porten piles duracell. Tot i que quan ens hem aturat, s'han ajagut sense pensar-ho. Potser ells també s'han cansat... :)
Ja estem preparant la 3a part. Diuen que a la tercera va la vençuda... Esperem que així sigui!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel comentari