Turó del Galutxo

Aquesta Setmana Santa hem coincidit tots els membres de Som Equip de vacances (fent honor al nom del bloc), així que hem aprofitat per a fer una escapadeta. Ens han deixat un pis a Calaf i des d'allí hem aprofitat per a fer una escapada cap a un altre sostre comarcal. Hem agafat de referència el blog sostrescomarcals.blogspot.com i hem fet el Turó de Galutxo, el cim més alt de la Segarra. Hem llegit que segons els mapes de l'ICC, està al límit de dues comarques. Però després de llegir i llegir, hem vist que tothom donava per bo aquest cim, així que nosaltres també li hem donat i ens hi hem dirigit.

Podeu seguir la ruta del wikiloc següent per a fer-ho: ruta.

Cal anar amb compte amb el tram final. Després d'una caminada tan plana (en algun moment hem pensat que en comptes d'ascendir un cim, el descendíem...), ens esperava un esforç màxim. Un tram final de forta pendent, de 20m de longitud!!! Podem assegurar que ha estat el cim més fàcil que hem fet. De fet, més fàcil que la majoria de passejades diàries que fem amb els gossos.






Ens esperàvem una gran excursió, acostumats a quan fem cims, sempre hem de fer una mica d'esforç, però hem de dir que és una escapadeta molt i molt suau. Està a prop de Santa Coloma de Queralt, enmig del Parc Eòlic de Montargull. Tota la caminada és molt plana, i l'única dificultat és veure el trencall que porta cap al cim i que només està senyalat amb unes pedres. Amb la ruta de wikiloc, no té pèrdua.

I com ja és costum en les nostres excursions, no ha faltat el ciclista (l'única persona que ens hem trobat). I aquest ciclista ha vingut amb anècdota: passa pel nostre costat i ens pregunta si som de per allà. "No som d'aquí. És la primera vegada que venim". I ens ha passat de llarg. I mentre estàvem al cim, descansant de l'ascensió (;D), apareix el ciclista comentant que, al final, anàvem al mateix lloc. "És que potser la pregunta de si érem de per allà no era adequada...". I per acabar la conversa, després de comentar si el seu mapa era dolent i si el nom que ell tenia era Galitxo (li hauríem d'haver passat el bloc dels sostres comarcals, que allà està tot molt ben explicat) ens deixa anar que si som "excursionistas de baja montaña" (?!?!?!?!?) A què es refereix? A que s'ha de descendir per arribar al cim? :/ Doncs serem de baixa muntanya, però no ens perdem!

Gràcies 2014. Benvingut 2015!!!

Com que teníem ganes de desconnectar i passar el cap d'any lluny de l'entorn habitual, hem aprofitat l'apartament de la platja a Sant Antoni de Calonge per... gaudir!!!

El 30, només arribar, vam fer passejada pel camí de Ronda, mentre el sol va baixant, amb el mar seguint-nos les passes. Un bon començament.

El dia de cap d'Any, vam pensar fer alguna cosa especial i diferent. Vam reservar taula al restaurant La Tastaolletes (100% recomanable, pel tracte, el menjar, el local i les vistes). Però, què faríem durant la resta del dia? No calia pensar massa. Gossos i excursió! I si fem un sostre comarcal?

Dit i fet. Com que últimament els sostres comarcals són els nostres objectius, vam buscar-ne algun proper. El del Baix Empordà ja estava fet i el del Gironès el teníem pendent. Així que cap al PUIG DE LA GAVARRA. La descripció al wikiloc el definia com a fàcil. Una bona passejada per l'últim dia del 2014.

I podria ser que no llegíssim bé la descripció? Sort que vam deixar el cotxe més amunt d'on marcava l'inici. La "passejada" molt maca. Però de passejada res. Allò anava pujant i pujant, i la pendent anava augmentant pas a pas. I com que havia de ser una passejada quasi bé ni havíem esmorzat! Les energies s'anaven perdent a cada nova passa. Segurament no n'hi havia per tant. Però és que no ens havíem preparat psicològicament!!!

I per fi, el cim. Gens glamurós. Torres de telefonia. Però amb unes vistes impressionants. Vam trobar un raconet amagat de les torres amb unes vistes dignes d'un bon àpat (tot i que ens vam haver de conformar amb pa i xoriço). Just abans d'arribar al cim hi ha el santuari de Rocacorba, que recomanen visitar. Nosaltres vam veure que hi havia gent fent paella, i amb els gossos solts i nosaltres cansades (sí, molt cansades i cruixides), no vam voler entrar. Després, la baixada va ser un plis.

I cansades, vam arribar a casa, desitjant que les campanades s'haguessin avançat... Però no. Eren a la mateixa hora de cada any...

I la Tastaolletes ens esperava. Amb un menú degustació de 7 platets i 2 postres. En la seva línia de coses bones. Amb el propietari que és una joia (no sabem el seu nom). I espectacle de màgia inclòs. Campanades, cava, màgia, parella, petó i un nou any! Benvingut 2015!!! Esperem que sigui vostè un bon any. Nosaltres ens esforçarem per a que així sigui. Posis còmode, perquè tenim 365 dies junts pel davant.

I el mateix 1 no podia començar millor. Mans enllaçades passejant per la platja mentre surt el sol, amb el Husky i la Jana, corrent i jugant per la sorra. Un dia en què l'escalfor del sol ens acompanya mentre el vent encara deu dormir la mona. Una calma que no voldríem que acabés mai. Així que, amb aquesta calma, aquí ho aturo.

La Pica d'Estats (2a part)

Avui ho hem tornat a intentar. S'ha convertit en un repte personal...

Les dues cares d'una moneda: una cara vol pujar a qualsevol preu i de qualsevol manera. L'altra cara és previsora de tots els consells d'alta muntanya per algú que no és muntanyenc de primera.
Així que hem arribat al terme mig. L'estany d'Estats. Més enllà esperaven la boira i la pluja. I el cansament...
Fer la Pica en un sol dia, o estàs molt ben preparat, o és un suïcidi.

La pujada fins aquí és dura, però és brutal. Feia un dia ennuvolat, que ha anat molt bé per qüestions de calor. Per contra, a aquest paisatge i als estanys (de Sotllo i d'Estats), els hi faltava el sol. Els reflexes del sol a l'aigua i al verd de la muntanya que els dóna aquella brillantor tan especial. L'hem pogut entreveure en algun moment i ha deixat el regust de voler-ne més.

A la baixada hem tornat a dinar on l'últim cop, damunt d'una roca al costat del riu, refrescant els peus i descansant el cos.

Els gossos, per variar, han estat a l'alçada. Porten piles duracell. Tot i que quan ens hem aturat, s'han ajagut sense pensar-ho. Potser ells també s'han cansat... :)

Ja estem preparant la 3a part. Diuen que a la tercera va la vençuda... Esperem que així sigui!